El Castell de Jalance
El castell de Jalance s’alça sobre un turó situat a l’oest de la localitat de Jalance, elevant-se uns 80 metres sobre el centre del poble. La localització es va triar per la seua posició estratègica: elevada, de difícil accés i davant del riu Xúquer. Aquesta ubicació converteix el castell en un excel·lent mirador.
D’origen medieval, en època andalusina, es va construir en algun moment entre el segle XI i principis del segle XII, després de la fragmentació del Califat de Còrdova, per a acollir la població en cas de conflicte. Encara que les dates exactes són desconegudes, ja a principis del segle XII apareix referenciat en els escrits del geògraf de Ceuta Al-Idrisi. Alguns trams de mur de les estructures més antigues encara es conserven en la celoquia, la part central i més elevada del castell.
Després de la conquesta cristiana, es van dur a terme diverses reformes. La primera es va realitzar cap a finals del segle XIII, després de la integració de la vall en el regne de València, quan es va ampliar i reforçar el castell. Els murs exteriors de la celoquia, així com la porta d’entrada i part de la muralla que envolta l’albacara, encara es conserven d’aquesta època. Posteriorment, a finals del segle XIV o principis del XV, es va produir una altra reforma important en la qual es va reconstruir gran part de la muralla perimetral.
Les raons d’aquestes reformes es troben en el fet que la base rocosa sobre la qual es troba construït el castell és d’un material tou, i alguns trams de la muralla de l’albacara podrien haver-se esfondrat a causa de la feblesa de la base. Un altre motiu són els danys causats pels setges durant les guerres, com la Guerra dels dos Peres (1356-1375).
Després d’aquestes reformes, el castell va continuar sent utilitzat per a diversos usos, com a magatzem, presó i residència.
A principis del segle XVII, va servir de refugi per a diversos centenars de moriscos durant la seua expulsió a la tardor de 1609.
Després de la repoblació de la vall entre els segles XVII i XVIII, algunes persones van construir les seues cases dins de l’albacara, dins de la muralla perimetral. D’aquesta època procedeix el descobriment de l’esquelet d’una dona major, sobre la qual no hi ha més informació, fet que és estrany, ja que el castell no era un lloc d’enterrament.
A principis del segle XVIII, durant la Guerra de Successió, el castell va patir novament danys importants.
Les últimes obres al castell per a finalitats defensives es van realitzar al segle XIX, durant les Guerres Carlines, quan es va reconstruir gran part del recinte, incloent grans parts de la muralla perimetral. Es van construir quarters i magatzems aprofitant les estructures existents. No obstant això, aquestes últimes obres es van fer amb poca qualitat i pressa per a oferir refugi davant els atacs carlistes, la qual cosa va contribuir al seu ràpid deteriorament.
Durant la resta del segle XIX, algunes construccions van ser habitades de nou, però el castell es va abandonar definitivament en el segle XX, quedant a mercè dels fenòmens meteorològics, el creixement de vegetació i el vandalisme.
No va ser fins a finals del segle XX quan es van dur a terme les primeres intervencions arqueològiques, incloent excavacions i la reconstrucció de trams de muralles en l’albacara i la celoquia. També es va descobrir ceràmica ibèrica dels segles V al III aC, la qual cosa suggereix la presència d’un xicotet poblat iber molt abans de la construcció del castell.
Actualment, des del 2016, continuen els treballs arqueològics en tot el recinte, incloent la consolidació de la muralla perimetral i diverses construccions en l’albacara i la celoquia.
